dimecres, 20 de maig de 2015

Autoavaluació final

Autoavaluació final
Que he aprés?
Aquesta assignatura esta plantejada d’una manera que fa possible que pugues involucrar-t'hi i per tant aprendre , o no involucrar-t'hi i simplement fer el justet per intentar aprovar. Jo personalment m’hi he involucrat molt i he aprés moltíssim. El que considere més valuós de tot el que he aprés és tot allò relacionat amb els mètodes d’educació. Després de fer aquesta assignatura tinc més ganes que mai de dedicar-me a la docència per intentar canviar la manera en què està plantejada l’assignatura d’educació física als instituts. Els diferents mètodes utilitzats durant el curs per avaluar m’han agradat molt i tinc molt clar que si sóc professor algun dia els utilitzaré, ja que me n'he adonat de tots els inconvenients que tenen els exàmens tipus test.
Una cosa que utilitzaré segur en els meus alumnes és la tècnica de treball cooperatiu que hem utilitzat per avaluar el tema 4, és a dir, el Puzzle d'Aronson. Em pareixen molt interessants tots els mètodes de treball en grup, ja que això és el que trobarem en la vida real. De fet, en la majoria de feines treballes amb altra gent i per a ser competent has de saber treballar en equip. Aquest mètode em recorda les carreres de bici on la marca d’un equip de 7 ciclistes és la que fa qui arriba el 5è, per tant no serveix de res si un és molt ràpid i arriba el primer, ja que la marca que se li quedarà és la del company que arribe 5è, el que ha de fer aquest corredor és ajudar els companys més lents per a que tot l’equip arribe abans. El mateix passa amb aquesta tècnica, els que tinguen més facilitat per entendre les ideologies han d’ajudar els que els costa més.
També vaig aprendre molt en la lectura de Daniel Pennac Mal d’escola, que em pareix un llibre que hauria de llegir qualsevol persona que vol dedicar-se a la docència. A més em va parèixer molt revelador que ens avaluara la lectura de dos formes diferents, fent l’examen de V o F, i fent una posada en comú de lectures d’un fragment que ens haguera paregut interessant, açò em va fer veure que hi ha maneres molt més significatives d’avaluar que les proves escrites, perquè en les presentacions cadascú va fer una cosa diferent, que ens va servir a tots per profunditzar més en el llibre. Aquesta manera d’avaluar també la utilitzaré, i crec que quan siga professor mai ficaré exàmens de V o F ni tipus test, perquè m'he adonat que aquests exàmens que portem fent durant tota l’escolaritat sols serveixen per veure quin alumne te més capacitat de memoritzar i no ajuden gens a pensar ni raonar per u mateix.
Per altra banda, un altre treball en què vaig aprendre molt va ser en l’assaig sobre que és educar. Vaig aprendre molt realitzant-lo, però sobretot vaig aprendre realitzant les avaluacions de l’assaig a dos companys i llegint les avaluacions que m’havien fet a mi. El llibre que em vaig llegir per fer aquest assaig, El valor de educar de Fernando Savater, em va agradar molt i, encara que sols havíem de llegir-nos el pròleg i el capítol dos, vaig acabar llegint-me’l tot. Aquest és un tema que m’interessa moltíssim ja que entendre que és educar i conèixer les maneres de fer-ho és essencial perquè una societat es desenvolupe correctament. Durant aquest curs he aprés a valorar més l’educació, ara considere que és una ferramenta que hem d’utilitzar de la millor manera possible per aconseguir un món millor. Després de llegir-me aquest llibre vaig estar mirant entrevistes que li havien fet a Fernando Savater i d’ell també he aprés coses sobre educació.
També vaig aprendre molt del treball dels pòsters sobre les concepcions del cos i del moviment. Em va agradar sobretot que cada grup fóra lliure de triar el tema que volguera. El meu grup el va fer sobre les barbies; el masclisme que existeix actualment en la societat em pareix un tema en què cal aprofundir, ja que considere que és el problema actual que afecta a més persones en el món, i per tant el que és més important combatre. Cada grup va triar un tema que li motivava i per això tots es van involucrar, i el dia de les exposicions tots vam poder gaudir i aprendre molt amb l’experiència.
Per últim, també vull dir que he aprés molt dels blocs dels meus companys. Que cadascú tinguera llibertat per escriure el que volguera en el seu bloc, ha fet que la gent parlara dels temes que més els agradaven i de què més en sabien, i açò feia que la gran majoria dels blocs foren molt interessants. Si en lloc de donar aquesta llibertat, s’hagueren marcat els temes de què calia parlar en cada post, açò haguera fet que els participants escrigueren coses que no els atragueren i que ho feren amb desgana. Crec que plantejar el bloc així és un encert de què tots hem pogut aprofitar-nos per aprendre.
Creant el meu bloc també he aprés, hi he parlat de coses que em preocupaven i no m'he limitat a repetir el que es deia a classe. Per això, encara que no tinga molts post, crec que els que tinc estan molt treballats. Al bloc he parlat sobretot de l’educació i en menor mesura del masclisme. Fent els post he pogut profunditzar sobre aquests dos temes, que ja em pareixien importants abans de començar l’assignatura, i que ara encara m'ho semblen més. Continuaré pujant post al bloc una vegada acabe l’assignatura, perquè m’ha agradat el fet de compartir amb la gent l’opinió personal sobre aquests temes, i segur que en el futur em serà útil per consultar informació.
En conclusió, en esta assignatura he aprés molts mètodes d’avaluació i d’ensenyança, que segur que em seran molt útils en el futur, ja que tinc pensat dedicar-me a la docència i per això estic molt satisfet de tot el que he aprés.




Que he fet per aprendre?
Com ja he dit abans, en aquesta assignatura m’he involucrat molt des de el principi perquè el contingut em va motivar des del primer moment.
Al començament del curs, el professor ens va deixar triar la manera d’avaluació; podies triar no anar a classe i fer un examen final, o fer un seguiment de l’assignatura assistint a classe i fent els treballs. Jo vaig triar fer el seguiment de l’assignatura, i a més he fet el bloc, aquesta decisió crec que va ser molt encertada, perquè si no haguera assistit a les classes estic segur que no haguera aprés tant com he aprés. Durant el curs he assistit a totes les classes i crec que he aprofitat molt eixe temps. La manera de donar les classes fa que en la majoria de casos els alumnes siguen els protagonistes i els anima a participar-hi . Açò ha fet que les classes foren molt més amenes i que tots poguérem dir la nostra opinió sobre el que estaven parlant. Durant les casses, hi he participat i he estat atenent, i gràcies a això he pogut reflexionar i profunditzar sobre temes a què abans no havia donat importància. En ocasions no he participat tant com m'haguera agradat, perquè a vegades tenia la meua opinió sobre el que estàvem parlant però per vergonya a parlar en public no participava. Aquest es un dels aspectes que haig de millorar en el futur, però estic segur que ho aconseguiré. De la meua part he posat molt d’interès en l’assignatura i en cada treball o activitat i crec que aquesta ha sigut la clau d'haver aprés tot el que he aprés





Que he fet perquè els altres aprenguen?
Des de el primer dia he intentat compartir els meus coneixements o les meus pensaments amb la resta de la classe, ja siga per mitjà del bloc o en la participació en les classes. Al bloc he intentat posar coses que em paregueren interessants per als meus companys i no m'he limitat a repetir el que s’havia dit a classe; pense que llegint el meu bloc els meus companys hauran aprés moltes coses.
El tema 3 de les justificacions del moviment em va agradar molt i vaig entendre ràpidament el llibre de P.J Arnold, Educació física moviment i currículum i l’article Sobre el valor educatiu dels continguts de la educació física de Jose Devís i Carmen Peiró. Açò va fer que sabera contestar les preguntes de l’examen prompte i poguera ajudar els companys que no ho havien entès tant bé. Durant les setmanes prèvies a l’examen, molts companys em van preguntar qüestions sobre els textos i sobre les preguntes; a tots ells els vaig intentar explicar el millor possible tot el que sabia i vaig compartir amb ells les respostes que havia fet. Els dies abans de l’examen, quan em vaig tornar a llegir les respostes, les vaig intentar perfeccionar un poc i quan ja creia que estaven perfectament contestades les vaig pujar al bloc perquè tots els companys pogueren resoldre els seus dubtes i els servira de guia per fer ells les seues pròpies contestacions. En aquesta activitat en particular la gent va mostrar molt d’interès per entendre els textos, ja que sabien que hi hauria una prova escrita i hi volien estar preparats . Açò va provocar que els dies abans de l’examen molta gent em plantejara els seus dubtes i em demanara que els passara les meues preguntes o algunes d’elles, a tota eixa gent li vaig posar a la seua disposició tot el que necessitaven, i crec que els vaig ajudar molt a acabar de comprendre aquest textos que en un principi tant els havien costat d’entendre. Els textos van costar especialment a molta gent, en part potser perquè utilitzen un vocabulari a què no estem molt acostumats, però com bé va dir el professor un dia a classe, nosaltres estem en el nivell més alt d’ensenyament, i per tant hem de ser capaços d’entendre tot tipus de textos.


En els treballs que hem realitzat en grup sempre he intentat que eixiren el millor possible, ajudant als meus companys i intentant explicar-los les meus idees perquè quedara un treball ben fet, com és en el cas del pòster o de la posada en comú d’idees, quan ens vam ajuntar els grups d’experts en el treball cooperatiu de les ideologies. En aquest treball vaig ajudar molt els meus companys a desenvolupar la resposta a les preguntes que calia contestar, ja que vaig triar un tema en el qual estic molt interessat i del que m’he informat molt.
En conclusió, he ficat tot de la meua part per compartir els meus coneixements amb els companys i crec que ho he aconseguit, i per això estic molt satisfet del que he fet perquè els altres aprenguen


De què m’ha servit el que he aprés, el que he fet per aprendre i el que he fet perquè els altres aprenguen?
Com he comentat anteriorment, tot açò m’ha servit per valorar molt més la importància d’una bona educació en la societat.
Considere que, de tot el que he aprés, el que més em servirà en el futur és conèixer els diferents mètodes utilitzats durant el curs per avaluar. Perquè quan em dedique a l'ensenyament els tindré presents, i crec que l’educació guanya molta qualitat quan avalues els alumnes de manera correcta i no et limites als mateixos exàmens de sempre. En cada tema el nostre professor ens ha avaluat d’una manera diferent i totes les maneres m’han agradat molt, així que espere poder tindre l’oportunitat d’utilitzar-les en els meus futurs alumnes, ja que gràcies a tot açò, ara tinc més ganes que abans de dedicar-me a la docència.
El que he fet per aprendre m’ha servit per complir els objectius i haver pogut fer uns treballs del resultats dels quals estic molt satisfet. Si aquesta assignatura no m’haguera mantingut la motivació des de el primer dia, no haguera aprés tant ni n'haguera pogut fer un seguiment d’aquesta qualitat. Gràcies a complir amb tots els treballs manats, d'haver assistit a totes les classes i d'haver-m'hi involucrat, al final de curs tindré bona nota, però, per damunt de la qualificació, el que més m'ha servit són tots els coneixements i experiències que m’emporte i que els duré amb mi tota la vida. Açò és el més valuós d’haver fet el que he fet per aprendre i estic molt content del tot el que m’ha aportat. Gràcies a haver cursat aquesta assignatura seré un millor professor.
El que he fet perquè els altres aprenguen m’ha servit per compartir les meues idees i els meus coneixements. Per una altra part, haver ajudat els meus companys des del principi ha fet que quan he necessitat que algú m’explicara alguna cosa, molts han intentat ajudar-me. Haver facilitat la feina als meus companys ha fet que ells me la facilitaren a mi. Durant el curs em realitzat molts treballs en equip i açò fa que augmente molt la companyonia i milloren els relacions entre nosaltres. Crec que aprendre a treballar en equip és fonamental, ja que en la majoria de faenes cal treballara amb altra gent, i educar d’aquesta manera crec que és un encert i que en tots els centres educatius s’haurien d’aplicar aquest tipus de metodologies.
En conclusió, tot el que he fet m’ha servit per aprendre a ser millor educador.

Jo m’autoqualificaria amb un 9, ja que pense que la meua aportació tant en grup com individual ha sigut excel·lent.

Després d’haver fet aquesta autoavaluació, sols volia mostrar el meu agraïment a tots els que heu fet possible que aquesta assignatura fóra tant profitosa i espere que entre tots puguem millorar el sistema educatiu actual i intentar canviar les coses.
Moltes gràcies i fins aviat.



diumenge, 10 de maig de 2015

Respostes de les preguntes d'examen

-Quan es diu "l'educació física (o, en general, l'educació del moviment) és necessària per compensar la falta de moviment de la resta d'assignatures", ¿a quin tipus de justificació educativa del moviment s'està fent referència? Justifica la teva resposta i comenta el teu punt de vista al respecte.
Aquesta justificació es basa en l’educació d'allò físic, ja que considera que l’educació física sols serveix per fer exercici físic sense tindre en compte les explicacions racionalistes, és a dir sense tindre en compte que l’educació física també serveix per a adquirir coneixements teòrics i valors tant extrínsecs com intrínsecs. No estic d’acord amb aquesta justificació tradicional, ja que l’educació física és molt més que treballar el físic, tampoc estic d’acord amb afirmacions com la de Hebert Spencer que diu que “la primera condició d’èxit en la vida és ser un bon animal”, ja que pense que no s’ha de focalitzar l’ensenyament en la dimensió física, hi ha coses més importants que el desenvolupament corporal.
La millor justificació de l’educació física és l’educació en moviment , ja que la pràctica d’activitats físiques és una cosa valuosa en si mateixa perquè permet a la persona autorealitzar-se o autoconèixer-se en diversos contextos, aquests valors són intrínsecs als continguts pràctics de l’educació física.


- Quan es diu "l'educació física (o, en general, l'educació del moviment) és necessària per a desenvolupar valors com el respecte o la solidaritat", ¿a quin tipus de justificació educativa del moviment s'està fent referència? Justifica la teva resposta i comenta el teu punt de vista al respecte
Aquesta justificació es basa en l’educació a través del moviment, ja que es fa l’activitat física amb fins extrínsecs a la l’activitat, posant èmfasi en valors que com el respecte i la solidaritat no estan directament associats al moviment. Aquesta justificació té un propòsit instrumental i utilitari.
La justificació que l’educació física és necessària per transmetre valors, em pareix que és més encertada que la de les dues preguntes anteriors on deien que sols serveix per fer exercici físic. L’educació a través del moviment té una visió més àmplia. Aquesta dimensió està relacionada amb les dos grans justificacions, la tradicional i la racionalista.
Tot i així no em pareix la més adequada, els valors que transmet l’educació física són molt importants, però pense que l’activitat física és valuosa per si mateixa. Crec que per fer una bona justificació s’haurien d’utilitzar molts argument com els que s’utilitzen en l’enunciat de la pregunta, però la justificació amb més pes és la que està relacionada intrínsecament amb els continguts pràctics


-Quan es diu "l'educació física (o, en general, l'educació del moviment) és necessària per a desenvolupar capacitats cognitives o psicomotrius com el raonament concret, la memòria, la lateralitat o l'estructuració espai temporal", ¿a quin tipus de justificació educativa del moviment s'està fent referència? Justifica la teva resposta i comenta el teu punt de vista al respecte.
Aquesta justificació es basa en l'educació en moviment. aquesta dimensió està relacionada amb valors intrinsecs o inherents als continguts pràctics de l'educació física. És a dir considera que l'activitat física es una cosa valuosa en si mateix, perquè permet a la autorealitzar-se o autoconeixer-se en diversos contextos. Es tracta del coneixement pràctic i personal que sols pot conseguir-se amb la participació activa en moviment, està basada en l'experiència i correspon a un valor educatiu que li es més genuí i dificilment comparteix amb altres assignatures del currículum escolar.


-Quines justificacions del moviment associaries a un caràcter utilitari del cos?
Les justificacions que s’associen a un caràcter utilitari del cos són les tradicionals, és a dir, l’educació d'allò físic i l’educació a través d'allò físic. Aquestes justificacions fan referència a coses que es volen aconseguir amb l’activitat física, però que no són intrínsecament valuoses del moviment.


-Què distingeix el coneixement pràctic en sentit fort i en sentit dèbil? Per què el primer és educativament més desitjable que el segon?
El coneixement pràctic en el sentit fort està caracteritzat pel fet que la persona no sols és intencionalment capaç d’executar amb èxit unes accions sinó que pot identificar-les i descriure com es van realitzar.
El coneixement pràctic en el sentit dèbil, al·ludeix a una persona físicament capaç de fer alguna cosa, però quan se li pregunta com ho ha fet no sap explicar-ho.
El primer és educativament més desitjable perquè no és sols important saber fer alguna cosa, sinó que també hem de saber com ho hem fet per tenir consciència del nostre propi cos i poder explicar-ho. Sempre que ensenyem algun coneixement pràctic hem d’intentar que els alumnes aprenguen a fer el moviment, però també que sàpiguen expressar els procediments, determinats per unes regles, a través dels quals ha fet el que és capaç de fer. És a dir, l’alumne ha de saber fer una cosa amb èxit i a més ser capaç de proporcionar una relació intel·ligible de com es fa.
D’aquesta manera involucrem més l’alumne cognitivament en l’activitat, i fomentem que haja de pensar en com realitzar allò que vol i no sols reproduir un model.
Si l’alumne sap realitzar l’activitat pot produir-li una satisfacció intrínseca, però aquesta no és educativament valuosa, ara bé quan aquesta satisfacció intrínseca es combina amb un desenvolupament del coneixement i de la comprensió i amb una actitud atenta a quant s’aconsegueix, conforme a unes normes públicament reconegudes, aleshores sí que és educativament valuosa.
Per tots aquest motius el coneixement pràctic en el sentit fort és molt més desitjable que el sentit dèbil.


-Diferencies entre raonament i adoctrinament moral? Es pot raonar moralment en moviment Sobre què? Com? Posar exemples
La diferència és que en el raonament moral els alumnes per ells mateixos s’estimulen a pensar críticament sobre les qüestions morals a la llum dels principis morals fonamentals, i formulen els seus propis judicis racionals i els tradueixen en l’acció moral apropiada. En canvi l’adoctrinament moral suposa una forma d’exercitació perquè els alumnes s’adeqüen a les normes morals sense un gran enteniment dels principis morals.


Sí que es pot raonar moralment en moviment. Per exemple, si estàs jugant a futbol, evites pegar-li un puntelló a l’adversari per respecte. Això seria raonar moralment. Però si en lloc de ser així fóra que no li pegues el puntelló perquè t’ho han dit, seria adoctrinament moral i no hi hauria raonament.


-Quina finalitat persegueix la creació estètica? Hi ha activitats motrius purament estètiques? (Posa exemples) Hi ha estètica en les activitats motrius que no són purament estètiques (el que Best crida activitats o esports "propositius")? (Posa exemples) En què consisteix l'estètica en aquest segunto cas? Dit d'una altra manera, ¿per què un gol o una cistella ens sembla "millor" que un altre que val el mateix?


La finalitat de la creació estètica es crear alguna cosa nova i imaginativa, que pot ser creació pròpia o inspirat en les activitats d'altres, es persegueix la busqueda de la bellesa i l'art. Com exemples d’activitats purament estètiques podríem trobar la gimnàstica rítmica, la dansa, la natació sincronitzada...
Les activitats que no són purament estàtiques són el futbol, el voleibol, el rugbi, l’atletisme...

En aquestes activitats també podem trobar un component estètic, que encara que no siga l’objectiu principal, si que pot sorgir com a conseqüència d’una bona execució.


-Que fa no educatiu el moviment?
L’educació física pot ser educativa o no. Com diuen Jose Devís i Carmen Peiró en l’article “Sobre el valor educatiu dels continguts de la educació física”, els valors educatius dels continguts no es troben en ells mateixos, sinó en la valoració que els assignem. Si deixem la pràctica dels continguts al seu propi desenvolupament espontani, pot ser que aquesta pràctica tinga molts aspectes negatius. No es pot atorgar a l’esport la capacitat de transmetre valors positius per si mateix, ja que l’esport com qualsevol altra activitat pot transmetre valors desitjables o no. Ara bé, el professor pot utilitzar estratègies metodològiques i mitjans dirigits a facilitar interaccions, poden promoure’s valors positius. Per tant, el paper del professor és fonamental, abans de realitzar l’activitat ha de saber què és el que vol aconseguir amb eixa activitat i enfocar-ho tot cap als objectius determinats al començament. Açò s’aconsegueix mitjançant les normes, el reglament i les variants que introduïsca. Per exemple si vols fer un partidet de futbol i vols fomentar valors com la companyonia i la cooperació pots posar regles com haver de fer 10 passades abans de poder marcar gol, o que hagen de tocar el baló tots els xiquets abans de fer gol, aquestes normes fan que s’estiguen desenvolupant els objectius preestablerts. Però si l’activitat es deixa que es desenvolupe sense intervenir, pot ser que es produïsquen discriminacions, injustícies i que no es fomente gens la companyonia ni la cooperació, ja que els xiquets més coordinats i amb més facilitat per a l’esport pot ser que no li passen el baló als altres, aquestes activitats per si mateixes poden transmetre valors que no són gens educatius, sinó tot el contrari.


-Què podem fer per a educar en moviment?
Per aconseguir educar en moviment s’ha de tindre clar que és el que es vol ensenyar, l’educació física es una ferramenta molt útil per transmetre molts valors i ensenyar moltes coses. Hi ha diverses justificacions del caràcter educatiu del moviment. Estan les explicacions tradicionals (educació d'allò físic i educació a través d'allò físic) i explicacions racionalistes (educació a través d'allò físic, educació sobre allò físic i educació en moviment).
Amb l’educació física es poden ensenyar molt valors extrínsecs a l’activitat, com per exemple el desenvolupant estètic i moral, la socialització, el respecte, la solidaritat, etc. També l’activitat física pot ser valuosa per si mateixa, ja que permet la persona autorealitzar-se o autoconèixer-se. Amb l’educació física, a més podem adquirir coneixements com la kinesiología, la fisiologia de l’exercici, la biomecànica, la psicologia, etc.
Aquestes són les explicacions racionalistes que justifiquen el caràcter educatiu del moviment, no obstant això, les activitats físiques per si mateixes no aconsegueixen transmetre aquests valors extrínsecs i intrínsecs ni coneixements teòrics, ja que els continguts mai es produeixen en el buit sociocultural i absent d’interaccions socials. Les activitats poden aconseguir valors educatius si les experiències que ofereixen als participants són agradables i intrínsecament satisfactòries.
Com ja he dit abans, el professor és l’encarregat que en les classes d'EF no es produïsquen circumstàncies que siguen roïns per als alumnes. En les classes tots els alumnes han de gaudir i aprendre amb tranquil·litat, hem de fer que no hi siguen en tensió. Si enfoquem les classes donant-li importància als resultats finals i a la competitivitat, aconseguirem que sols gaudisquen els xiquets amb més facilitat per a l’esport, i els altres acabaran tenint por a les classes d'EF i açò provocarà que no tinguen predisposició a aprendre ja que sempre estaran en tensió a la classe.
En conclusió, les activitats no es poden deixar a l’espontaneïtat, perquè sinó deixen de tindre un caràcter educatiu i el professor ha d'utilitzar estratègies metodològiques i mitjans dirigits a fomentar valors positius i no orientar les classes cap a la competitivitat i l’obtenció de resultats, d’aquesta manera tots els alumnes podran aprendre i gaudir per igual

divendres, 8 de maig de 2015

Ideologias


1- Mesomorfisme: culto al cuerpo, a la musculatura, a la fuerza y la potencia. En la actualidad está bien visto los hombres y las mujeres musculados y fuertes, incluso se asocia a que un hombre fuerte y musculado es un hombre sano, pero no necesariamente es así.
2- Se manifiesta por ejemplo en el mundo del deporte que es la principal área donde se manifiesta esta ideología. Por ejemplo Cristiano y Messi tienen el mismo rendimiento, pero no el mismo somato tipo, porque Cristiano representa el mesomorfismo mas claramente, y Messi no tanto. No encontramos estos casos solo en el deporte, sino también en el entretenimiento, clase o vida cuotidiana, donde aprovechan su físico para a conseguir un mayor capital económico.
3- Por ejemplo los capitanes que elegimos siempre suelen ser los más fuertes y debería ser así.


1- Culto a la delgadez: Esta ideología enseña a percibir e interpretar los cambios corporales a lo largo del tiempo, de esta manera el cuerpo es un elemento central en esta ideología, así pues este tipo de creencia defiende el cuerpo delgado por encima de todos los demás al considerarse 'el mejor', al que todos tienen que llegar para estar estéticamente perfectos y en buen estado.
Mujer delgada= Cuerpo ideal
2- Hablando de culto a la delgadez hacemos referencia a una dona “débil” que vive para el hombre, una mujer frágil, que necesita la protección del hombre, una mujer que sería despreciable si no siguiera el ideal de delgadez por la sociedad. Es una ideología bastante joven, ya que estas creencias del cuerpo delgado se han ido creando poco a poco por la sociedad. Hace años era al contrario, una persona con un cuerpo grande significaba que estaba sana y bien alimentada, pero ahora lo difícil es estar delgado, debido a la gran accesibilidad a la comida que por suerte tenemos hoy en día y lo que es difícil de conseguir es lo que se premia. Así pues la mujer delgada no solo es delgada, sino que simboliza cosas, si la mujer interioriza que ser delgada es bueno y cuida su físico, se controla… en definitiva es una forma de control social.
3- Cabe recalcar primero que es difícil cambiar esta ideología si no cambia el mundo de la moda, la televisión, las películas… ya que se establece a la mujer atractiva, ideal, sexy y con un buen físico como la triunfadora en todos los aspectos de la vida, o al menos en dos de los más importantes como son el laboral y el sentimental (chicos también ideales), esto tiene mucha influencia en adolescentes y gente joven que llegan a considerar como prioritarias estas metas.

Así pues habría que cambiar la forma de aceptación de las personas y quererse tal y como se es, o mejor aún como el sujeto se sienta más cómodo consigo mismo sin que tena que fijarse en un “modelo estético”, en definitiva, hacer ver que el aspecto físico es secundario y que lo de verdad ha de ganar mucha importancia es el interior.


1- El igualitarismo es una ideología relacionada con el género,una corriente ideológica que sostiene que se debe considerar a todas las personas como iguales, con la creencia de evitar la discriminación y ser más justo. Hoy en día, la igualdad está adquiriendo un carácter dogmático.  El igualitarismo es conocer las diferencias que existen con el otro sin discriminarlo por ellas.
Como crítica al igualitarismo podemos decir que la búsqueda de la igualdad niega la complejidad, las diferencias inherentes a la vida. El igualitarismo es un atentado contra la libertad que impide a la persona surgir y destacar. Todo ser humano debe tener los mismos derechos en la sociedad.
El igualitarismo se ha utilizado en la educación física para rehuir del sexismo y la discriminación sexual, tratando al alumnado como igual.
2- En relación al movimiento, el igualitarismo se manifiesta en el ámbito del deporte, ya que siempre se ha considerado el deporte masculino por encima del femenino. Ésto lo podemos ver reflejado en las clases de educación física observando como los alumnos por sí solos se ponen en grupos diferenciados, los mejores por un lado, las chicas por otro, los menos capaces por otro, etc. Los docentes tienen una labor difícil, ya que tienen que conseguir evitar que se formen estos grupos en las clases.

3- Las pruebas igualitarias no deberían llevarse a cabo, ya que el objetivo no es igualmente alcanzable por todos. Como cada uno tiene unas capacidades y un potencial diferente debería hacerse una prueba individual para cada uno, no serían pruebas igualitarias pero sí justas. Buscamos diversidad e igualdad al mismo tiempo.
1- El sexismo: Etimológicamente encontramos sex- (de sexo) e -ismo (sufijo formador de sustantivos que indican doctrina, tendencia...). Aunque el término alude al nombre “sexo”, previamente debemos definir qué se entiende por dicho vocablo y su diferenciación respecto al género. Ann Oakley (1972) “el sexo es la condición biológica de ser hembra o macho; el género es la construcción socio-cultural y psicológica mediante estereotipos que estructuran y reproducen la feminidad y la masculinidad”. Lo cual hace que este varíe según la cultura, la historia o el ciclo de vida del individuo. En definitiva, el sexismo es la creencia o actitud discriminatoria hacia cuestiones del sexo o género del individuo, o como diría Devís “Sexismo es la palabra con la que nos referimos a las desigualdades, lo prejuicios, los estereotipos y la discriminación existente en razón del sexo de las personas”.
2: Por ejemplo a la hora de hacer los equipos a las chicas las eligen las ultimas, o no les pasan el balón, les desprecian por su sexo.
A la hora de hacer el deporte en sí, los chicos no mantienen contacto con el sexo opuesto, porque tiene miedo hacerle a daño por ser chicas creen  que son más débiles.
A la hora de escoger el juego libre las diferencias de elección se ven reflejadas en que los chicos escoges deportes de contacto e invasión y las chicas sin contacto.
3. Posibles actividades: poner en youtube el anuncio de Heineken y explicar la situación o proponer la actividad de que cada alumno ponga a sus 3 deportistas favoritos, donde seguramente, ninguno sea feminino… A partir de ahí explicamos porque se da esta situación.


1- Idelologia del rendimiento: La ideología del rendimiento, por si no sabéis de que trata, es la importancia que se le da al movimiento en su máxima excelencia, es decir, de la única importancia hacia la victoria. Esto en el mundo de la élite en cierta manera no es negativo, pero tristemente no solo ocurre en este, también ocurre a nivel escolar y que por desgracia, muchos profesores no fomentan la erradicación de esta, que tan poco beneficiosa es para la educación física.
2.  La ideología del rendimiento, se manifiesta en encaminar nuestra atención hacia el deportista de élite, excluyendo o camuflando en el contexto de la clase a los débiles, lentos, o menos desarrollados físicamente
3. Algunas de estas situaciones que nos encontramos en la sociedad actual y que nos hemos ido encontrando a lo largo de nuestra vida son: 
-La liga escolar.
-Campeonatos intraescolares donde se condecora a los ganadores.
-Reconocer los récords del colegio y hacerlos presente al resto de compañeros.
-Dejar que elijan los propios alumnos de un colegio sus equipos (dejan a los "menos buenos" para el final).

Esta ideología del rendimiento está muy instaurada en nuestra sociedad, y me atrevo a decir que la gran mayoría no sabemos reconocerla ni saber que existe porque vemos que es lo normal desde siempre. Y no, como profesionales y conocedores de este problema debemos poner ALTERNATIVAS a este tipo de situaciones y crear así, una mejor educación física.

dijous, 30 d’abril de 2015

El moviment és educatiu?

EL MOVIMENT ÉS EDUCATIU


- El placer de la victoria y la capacidad de fabricar con cada triunfo y cada derrota un recuerdo y una enseñanza, es una de las virtudes del deporte. (text 8)

-El deporte también me mantiene vivo, es otra de las cosas que no me puedo dar el lujo de perder (text 8)

- En el movimiento sostiene la concepción de que las actividades del movimiento, en especial cuando se examinan ‘desde dentro’ o en una perspectiva de participación del agente que se desplaza, resultan, en sí mismas, valiosas. (text 7)

- “El deporte, al menos en cuanto supone la promoción de un conocimiento práctico y de una conducta moral, es educativo” ( text 6)

Lo que diferencia ‘educación moral’ de ‘adiestramiento moral’ es que se estimula (al alumnado) a pensar críticamente sobre las cuestiones morales a la luz de principios morales fundamentales, a formular sus propios juicios racionales, y a traducirlos en la acción apropiada” ( text 6)

- Sino el de apreciar las dimensiones morales y estéticas de lo que se está haciendo. (text 5)

Lo que se sostiene es que la educación comprende (o debería comprender) actividades y procedimientosintrínsecamente valiosos”. (text 5)




EL MOVIMENT NO ÉS EDUCATIU


- Antes, debo decirle que los únicos deportes a los que exonero de la picota son los de mesa (excluido el ping-pong) y de cama (incluida, por supuesto, la masturbación).
(¿El movimiento (no) es educativo? II. Diátriba contra el ejercicio y el deporte) (text 2)

- No conozco mentira más abyecta que la expresión con que se alecciona a los niños: «Mente sana en cuerpo sano». (text 2)

Ahora bien, tampoco es cierto que la práctica de los deportes en nuestra época cree mentes sanas en el sentido banal del término. Ocurre lo contrario (text 2)

- Al que quiere aludir el imbécil que se atreve todavía a emplear la expresión «espíritu deportivo» en el sentido de noble atleta cargado de virtudes civiles, cuando lo que se agazapa tras ella es un asesino potencial (text 2)

- Los juegos tienen un escaso contenido cognitivo porque ‘es muy poco lo que hay que conocer sobre montar en bicicleta, la natación o el golf. (text 3)

-El deporte contemporáneo es un formidable laboratorio ideológico.


-intelectuales y universitarios, en su inmensa mayoría, sucumben
ante los encantos del populismo deportivo.
-La adoración o la idolatría del deporte es tan fuerte que
provoca regularmente la irrupción de síntomas delirantes, desencadena actos patológicos y genera locuras colectivas”.

diumenge, 19 d’abril de 2015

Educació


En l'actualitat, i en tota la història de l'educació, domina el sistema «d'educació bancaria», com la definia Paulo Freire. Consisteix que tot el que ha d'aprendre l'alumne es troba en la ment del professor, per tant en l'aula els educadors es limiten a recitar tots els seus coneixements, de millor o pitjor manera, però sense deixar que els alumnes intervenguen suficientment.

Es tracta als alumnes com caixes buides que han de ser omplertes de coneixements, que haurà de plasmar en un full per a ser avaluat. Aquests coneixements són banals i superficials, doncs han sigut empassats enlloc d'assimilats.

D'aquesta manera es limita completament la capacitat interactiva, participativa, intuïtiva i creativa dels xiquets, les quals són necessàries per a la bona formació d'una persona i, per tant, haurien de ser estimulades en l'escola, no anul·lades. Més tard busquem persones emprenedores i ens queixem per no trobar-les, i no ens aturem a pensar que ha sigut el sistema el que els ha ensenyat a copiar i escoltar el que diu la resta, no a pensar i reflexionar.



Hem de veure l'alumne com un pensador, el qual té certs coneixements i una visió del món; així, el que ha de fer l'educació és intentar que creen la millor visió possible i que els coneixements s'ajusten a la realitat. Açò s'aconsegueix quan el professor es limita a ser un orientador, és a dir, ajuda el xiquet en el seu procés d'aprenentatge, cultivant les llavors, però deixa que l'alumne experimente i conega pel seu compte, ja que és d'aquesta manera quan s'obtenen coneixements reals i útils.

L'escola ha de fomentar l'activitat pràctica, ja que aprenem del que fem, de l'experiència. També és molt important el treball en grup per a cultivar la participació i l'autoestima. Hem de ser conscients que el coneixement es construeix, i aquesta construcció no és sols individual, sinó col·lectiva.



Un sistema que em pareix adequat és el Montessori. Aquesta pedagogia dóna llibertat de coneixement i moviment en l'aula, a més d'aplicar tota la teoria a la pràctica basant-se en que allò natural en un xiquet és el joc, per tant, mitjançant aquest, assimilarà millor els diferents conceptes que es vulguen ensenyar.



Tot i les diferents alternatives educatives que existeixen a l'educació bancaria, és aquesta la que domina. Açò és perquè en la nostra societat no se li dóna la importància necessària a l'educació. A més, és molt comú la por cap a pedagogies d'un caràcter més alliberadors per part dels pares. Ells s'han educat amb por, i volen, de manera inconscient, que els seus fills siguen educats de la mateixa manera.



Hauríem de preguntar-nos: Què és l'educació?

dilluns, 6 d’abril de 2015

Exàmens


Els exàmens són una eina molt útil per avaluar als alumnes. Durant tota la nostra etapa com a estudiants hem conviscut amb aquesta manera d’avaluar, aquesta manera és molt còmoda, sobretot quan són exàmens tipus test o de vertader o fals; d’aquesta manera s’avalua a tots els alumnes d’una manera objectiva i rapida, però crec que aquest mètode té molts inconvenients. En un examen de tipus test influeix molt l’atzar, ja que en cada pregunta tens un 50% de possibilitats d’encertar, i açò li resta molta credibilitat a la prova. Un altre factor negatiu és que hi ha la possibilitat que els alumnes copien uns dels altres les respostes. Aquests dos problemes resten fiabilitat als resultats, però hi ha problemes més profunds, com per exemple, si de tot el temari que entra per a l’examen, a un alumne li ha resultat més interessant un tema en el qual a profunditzat més i ha buscat informació complementària perquè en volia saber més sobre , això no li va ha servir de res un aquest tipus d’examen.

Crec que són molt més adequades les posades en comú, on cada alumne pot reflectir vertaderament tot el que sap i crec que fins i tot d’aquesta manera pot sentir-se més motivat a l'hora d’estudiar, perquè en la posada en comú voldrà dir coses interessant que aporten idees. Així se li dona més llibertat a l’alumne perquè siga creatiu i fomenta que aprenga a pensar i no sols a memoritzar.

En l’examen tipus test o de vertader o fals, l’únic que vol l’alumne és contestar bé les preguntes. Per aconseguir-ho la majoria intenta memoritzar el temari el millor possible, d’aquesta manera el que passa és que al poc temps després de fer l’examen l’alumne ja no se’n recorda de pràcticament res del que ha memoritzat. Si en lloc d’aquesta prova es fa un col·loqui, és a dir, una posada en comú en una conversa, l’alumne ha d’haver entès el temari, haver pres conclusions pròpies i haver-se informat del que li ha paregut més interessant, crec que d’aquesta manera l’alumne aprendrà molt més i el que aprenga ho recordarà molt de temps.

Per al professor fer un examen així és més incòmode perquè és una prova més subjectiva, açò provoca que els alumnes puguen reclamar la nota i dóna lloc a més polèmica, però crec que els beneficis d’aquestes proves valen la pena.

Per altra banda també veig molt positiu avaluar els alumnes duna manera continua durant tot el curs, és a dir, no fer cap tipus de prova final i anar fent treballs durant el curs, d’aquesta manera també s’aconsegueix que els alumnes s’involucren molt més en l’assignatura i que treballen des del primer dia, no sols la setmana abans de l’examen.

En conclusió, hi ha alternatives als exàmens per escrit que fomenten la llibertat i creativitat dels alumnes, i sobretot els ensenyen a pensar, per tant pense que els exàmens per escrit no són adequats, i que cal anar innovant per aconseguir una educació de la màxima qualitat possible.

dijous, 26 de març de 2015

Les classes d' EF són educatives?


L'altre dia en classe ens va visitar Javier. Ens va contar la seua experiència donant classes d'EF en un institut. Em va parèixer molt interessant aquesta xarrada perquè va plantejar problemes que hi ha en aquestes classes que cal analitzar a fons. Gran part dels que estàvem en classe té pensat dedicar-se a donar classes d'EF en un futur i per això veig molt adequat que persones com Javier ens conten la seua experiència i ens donen la seua opinió.

Javier està estudiant un tema que es dóna en aquestes classes en concret, però en menor mesura també és dona en les altres assignatures o activitats extraescolars. Aquest tema és la por.

Si un xiquet té por en una classe, pot aprendre? La resposta és no, si un xiquet està en tensió pendent d’altres coses que no són la tasca a realitzar, no es pot sentir còmode i per tant no pot adquirir ni els coneixement ni les habilitats que se li exigeixen. Aquesta por que tenen els xiquets i adolescents en les classes d'EF ocorre principalment en les xiques. Açò és a causa dels estereotipus imposats en la societat actual, dels quals vaig parlar en l’anterior post. A la dona no se l’associa amb la pràctica esportiva i la majoria no se senten còmodes fent activitat física, li tenen por al baló, s’amaguen, en els esports d’equip intenten no participar, etc. En canvi, la majoria dels xics han fet algun esport fóra de l’horari escolar, i se senten més còmodes i adquireixen el protagonisme en les classes. Passa totalment al contrari quan en les classes d' EF, en lloc d'esports es fan balls; aquí és on les xiques se senten còmodes i els xics tenen por. Està clar que açò no sempre ocorre perquè hi ha moltes xiques a qui els agrada jugar a futbol o no els agrada ballar i xics que al contrari, però la majoria de xiquets compleixen les característiques anteriors.

Perquè açò no passe, el paper del professor d'EF és fonamental. És importantíssim donar-li importància a aquest tema i intentar combatre’l perquè les classes d'EF siguen educatives. Moltes voltes els professors se centren en com fer una bona progressió metodologia per a explicar la treta en vòlei, o com explicar totes les normes d’un esport d’una manera senzilla i s’obliden d’altres coses molt importants. El professor ha de ser sensible i empàtic, no pot exigir-li a un xic amb sobrepès que faça un salt de longitud o una carrera de velocitat com un altre que fa esport des de menut. El professor ha de valorar més els esforços individuals i adaptar l’ensenyament a cada persona en la mesura del possible. El professor és el responsable que els xiquets se senten còmodes en les classes i amb ganes d’aprendre i participar. Si centres les activitats en la competitivitat, hi haurà xiquets que gaudiran i altres que se sentiran frustrats i amb por. En lloc d’això s’ha d’enfocar l’ensenyament esportiu de manera que tots gaudisquen jugant o fent l’activitat. Per exemple, si vols ensenyar el salt de de longitud, en lloc de posar una marca que han de sobrepassar, que cadascú intente superar la seua pròpia marca, o si estàs ensenyant algun esport com el futbol, posar normes enfocades a la major participació possible, com posar un número de passes mínim entre la gent de l’equip per marcar, o que siga necessari que tots toquen el baló per a poder marcar, i sempre llevant importància al fet de guanyar. Aquestes normes fan que els alumnes no tinguen tanta por i se senten més a gust.

Al cap i a la fi les classes d'EF no són per a formar a esportistes d’elit, són per educar amb l’activitat física que pense que pot ser molt educativa i molt beneficiosa per als alumnes sempre que s’enfoquen les classes d’una manera correcta.