Mal d’escola

Aquest llibre de mal d’escola m’ha agradat molt i m’ha paregut molt interessant el seu cas. Com un xiquet que no entenia res, que va tardar un any en aprendre la lletra a, i sense capacitat de memoritzar res, va arribar a ser novel·lista i professor, i a més a més molt bo.

En este post no parlaréde l’argument del llibre, sinó que faré una reflexió sobre el sistema educatiu actual.

Crec que l’educació hauria de ser molt més individualitzada, el professor ha de donar-li importància a cada alumne i ha d'intentar trobar la manera que eixe alumne puga seguir el ritme de la classe. El bon professor no ha d’esperar que els alumnes segueixen el seu ritme i vagen adaptant-se pel seu compte, sinó ha de ser ell qui els rescate un per un.

Un exemple clar d’un bon professor és el que va tindre el protagonista del llibre en l’assignatura de francès. Aquest professor no va buscar la causa de la seua incapacitat, no li va tirar la culpa als altres professors dient que no tenia base, ni perdia el temps renyant-lo, cosa que feien la gran majoria de professors, sinó molt al contrari, el que va fer és posar-li una tasca, un projecte que consistia a anar escrivint una novel·la poc a poc. Aleshores, per primera volta en la seua vida, Daniel es va sentir motivat per realitzar un treball. Per al professor haguera sigut més fàcil continuar amb les seues classes normalment i no donar importància a alumnes com el nostre protagonista, que pareixia que tenia incapacitat per aprendre. Però en lloc d’això li va posar una tasca especial que va incentivar la seua afecció per la lectura i va fer que fóra possible que aquest xiquet acabarà convertint-se en professor.

A cada xiquet se li dóna millor fer unes coses o unes altres. “Si jutges a un peix per la seua habilitat de trepar un arbre, passarà la resta de la seua vida pensant que és un idiota”. El mateix passa en les persones però no ens adonem perquè no és de manera tant clara com l’exemple que he posat, però hi ha xiquets que fan millor unes coses que altres, el que hem de fer es trobar les coses que els motiven i treballar amb això. Si a un xiquet li agraden molt els còmics de superherois i de feina li manes que ha de fer un còmic sense faltes d'ortografia, aquest xiquet se sentirà motivat i al mateix temps aprendrà ortografia, en canvi si al mateix xiquet li manes fer una redacció no se sentirà tant motivat i no s’implicarà tant en la tasca. Aquest mateix exemple es pot aplicar amb moltíssimes aficions, si a algú li agrada el futbol, fer una crònica d’un partit per exemple. D’esta manera els xiquets se senten més importants i realitzats. Per al professor és més feina corregir un treball diferent de cada alumne, però els resultats estic segur que valdran la pena i el que està en joc és el futur d’un xiquet. Que aquest se senta còmode i motivat és fonamental perquè l’educació siga efectiva.