El moviment és educatiu?

EL MOVIMENT ÉS EDUCATIU

- El placer de la victoria y la capacidad de fabricar con cada triunfo y cada derrota un recuerdo y una enseñanza, es una de las virtudes del deporte. (text 8)

-El deporte también me mantiene vivo, es otra de las cosas que no me puedo dar el lujo de perder (text 8)

- En el movimiento sostiene la concepción de que las actividades del movimiento, en especial cuando se examinan ‘desde dentro’ o en una perspectiva de participación del agente que se desplaza, resultan, en sí mismas, valiosas. (text 7)

- “El deporte, al menos en cuanto supone la promoción de un conocimiento práctico y de una conducta moral, es educativo” ( text 6)

“Lo que diferencia ‘educación moral’ de ‘adiestramiento moral’ es que se estimula (al alumnado) a pensar críticamente sobre las cuestiones morales a la luz de principios morales fundamentales, a formular sus propios juicios racionales, y a traducirlos en la acción apropiada” ( text 6)

- Sino el de apreciar las dimensiones morales y estéticas de lo que se está haciendo. (text 5)

“Lo que se sostiene es que la educación comprende (o debería comprender) actividades y procedimientosintrínsecamente valiosos”. (text 5)

EL MOVIMENT NO ÉS EDUCATIU

- Antes, debo decirle que los únicos deportes a los que exonero de la picota son los de mesa (excluido el ping-pong) y de cama (incluida, por supuesto, la masturbación).

(¿El movimiento (no) es educativo? II. Diátriba contra el ejercicio y el deporte) (text 2)

- No conozco mentira más abyecta que la expresión con que se alecciona a los niños: «Mente sana en cuerpo sano». (text 2)

Ahora bien, tampoco es cierto que la práctica de los deportes en nuestra época cree mentes sanas en el sentido banal del término. Ocurre lo contrario (text 2)

- Al que quiere aludir el imbécil que se atreve todavía a emplear la expresión «espíritu deportivo» en el sentido de noble atleta cargado de virtudes civiles, cuando lo que se agazapa tras ella es un asesino potencial (text 2)

- Los juegos tienen un escaso contenido cognitivo porque ‘es muy poco lo que hay que conocer sobre montar en bicicleta, la natación o el golf. (text 3)

-El deporte contemporáneo es un formidable laboratorio ideológico.

-intelectuales y universitarios, en su inmensa mayoría, sucumben
ante los encantos del populismo deportivo.
-La adoración o la idolatría del deporte es tan fuerte que
provoca regularmente la irrupción de síntomas delirantes, desencadena actos patológicos y genera locuras colectivas”.

Educació

En l'actualitat, i en tota la història de l'educació, domina el sistema «d'educació bancaria», com la definia Paulo Freire. Consisteix que tot el que ha d'aprendre l'alumne es troba en la ment del professor, per tant en l'aula els educadors es limiten a recitar tots els seus coneixements, de millor o pitjor manera, però sense deixar que els alumnes intervenguen suficientment.

Es tracta als alumnes com caixes buides que han de ser omplertes de coneixements, que haurà de plasmar en un full per a ser avaluat. Aquests coneixements són banals i superficials, doncs han sigut empassats enlloc d'assimilats.

D'aquesta manera es limita completament la capacitat interactiva, participativa, intuïtiva i creativa dels xiquets, les quals són necessàries per a la bona formació d'una persona i, per tant, haurien de ser estimulades en l'escola, no anul·lades. Més tard busquem persones emprenedores i ens queixem per no trobar-les, i no ens aturem a pensar que ha sigut el sistema el que els ha ensenyat a copiar i escoltar el que diu la resta, no a pensar i reflexionar.

Hem de veure l'alumne com un pensador, el qual té certs coneixements i una visió del món; així, el que ha de fer l'educació és intentar que creen la millor visió possible i que els coneixements s'ajusten a la realitat. Açò s'aconsegueix quan el professor es limita a ser un orientador, és a dir, ajuda el xiquet en el seu procés d'aprenentatge, cultivant les llavors, però deixa que l'alumne experimente i conega pel seu compte, ja que és d'aquesta manera quan s'obtenen coneixements reals i útils.

L'escola ha de fomentar l'activitat pràctica, ja que aprenem del que fem, de l'experiència. També és molt important el treball en grup per a cultivar la participació i l'autoestima. Hem de ser conscients que el coneixement es construeix, i aquesta construcció no és sols individual, sinó col·lectiva.

Un sistema que em pareix adequat és el Montessori. Aquesta pedagogia dóna llibertat de coneixement i moviment en l'aula, a més d'aplicar tota la teoria a la pràctica basant-se en que allò natural en un xiquet és el joc, per tant, mitjançant aquest, assimilarà millor els diferents conceptes que es vulguen ensenyar.

Tot i les diferents alternatives educatives que existeixen a l'educació bancaria, és aquesta la que domina. Açò és perquè en la nostra societat no se li dóna la importància necessària a l'educació. A més, és molt comú la por cap a pedagogies d'un caràcter més alliberadors per part dels pares. Ells s'han educat amb por, i volen, de manera inconscient, que els seus fills siguen educats de la mateixa manera.

Hauríem de preguntar-nos: Què és l'educació?

Exàmens

Els exàmens són una eina molt útil per avaluar als alumnes. Durant tota la nostra etapa com a estudiants hem conviscut amb aquesta manera d’avaluar, aquesta manera és molt còmoda, sobretot quan són exàmens tipus test o de vertader o fals; d’aquesta manera s’avalua a tots els alumnes d’una manera objectiva i rapida, però crec que aquest mètode té molts inconvenients. En un examen de tipus test influeix molt l’atzar, ja que en cada pregunta tens un 50% de possibilitats d’encertar, i açò li resta molta credibilitat a la prova. Un altre factor negatiu és que hi ha la possibilitat que els alumnes copien uns dels altres les respostes. Aquests dos problemes resten fiabilitat als resultats, però hi ha problemes més profunds, com per exemple, si de tot el temari que entra per a l’examen, a un alumne li ha resultat més interessant un tema en el qual a profunditzat més i ha buscat informació complementària perquè en volia saber més sobre , això no li va ha servir de res un aquest tipus d’examen.

Crec que són molt més adequades les posades en comú, on cada alumne pot reflectir vertaderament tot el que sap i crec que fins i tot d’aquesta manera pot sentir-se més motivat a l'hora d’estudiar, perquè en la posada en comú voldrà dir coses interessant que aporten idees. Així se li dona més llibertat a l’alumne perquè siga creatiu i fomenta que aprenga a pensar i no sols a memoritzar.

En l’examen tipus test o de vertader o fals, l’únic que vol l’alumne és contestar bé les preguntes. Per aconseguir-ho la majoria intenta memoritzar el temari el millor possible, d’aquesta manera el que passa és que al poc temps després de fer l’examen l’alumne ja no se’n recorda de pràcticament res del que ha memoritzat. Si en lloc d’aquesta prova es fa un col·loqui, és a dir, una posada en comú en una conversa, l’alumne ha d’haver entès el temari, haver pres conclusions pròpies i haver-se informat del que li ha paregut més interessant, crec que d’aquesta manera l’alumne aprendrà molt més i el que aprenga ho recordarà molt de temps.

Per al professor fer un examen així és més incòmode perquè és una prova més subjectiva, açò provoca que els alumnes puguen reclamar la nota i dóna lloc a més polèmica, però crec que els beneficis d’aquestes proves valen la pena.

Per altra banda també veig molt positiu avaluar els alumnes duna manera continua durant tot el curs, és a dir, no fer cap tipus de prova final i anar fent treballs durant el curs, d’aquesta manera també s’aconsegueix que els alumnes s’involucren molt més en l’assignatura i que treballen des del primer dia, no sols la setmana abans de l’examen.

En conclusió, hi ha alternatives als exàmens per escrit que fomenten la llibertat i creativitat dels alumnes, i sobretot els ensenyen a pensar, per tant pense que els exàmens per escrit no són adequats, i que cal anar innovant per aconseguir una educació de la màxima qualitat possible.