El moviment és educatiu?

EL MOVIMENT ÉS EDUCATIU

- El placer de la victoria y la capacidad de fabricar con cada triunfo y cada derrota un recuerdo y una enseñanza, es una de las virtudes del deporte. (text 8)

-El deporte también me mantiene vivo, es otra de las cosas que no me puedo dar el lujo de perder (text 8)

- En el movimiento sostiene la concepción de que las actividades del movimiento, en especial cuando se examinan ‘desde dentro’ o en una perspectiva de participación del agente que se desplaza, resultan, en sí mismas, valiosas. (text 7)

- “El deporte, al menos en cuanto supone la promoción de un conocimiento práctico y de una conducta moral, es educativo” ( text 6)

“Lo que diferencia ‘educación moral’ de ‘adiestramiento moral’ es que se estimula (al alumnado) a pensar críticamente sobre las cuestiones morales a la luz de principios morales fundamentales, a formular sus propios juicios racionales, y a traducirlos en la acción apropiada” ( text 6)

- Sino el de apreciar las dimensiones morales y estéticas de lo que se está haciendo. (text 5)

“Lo que se sostiene es que la educación comprende (o debería comprender) actividades y procedimientosintrínsecamente valiosos”. (text 5)

EL MOVIMENT NO ÉS EDUCATIU

- Antes, debo decirle que los únicos deportes a los que exonero de la picota son los de mesa (excluido el ping-pong) y de cama (incluida, por supuesto, la masturbación).

(¿El movimiento (no) es educativo? II. Diátriba contra el ejercicio y el deporte) (text 2)

- No conozco mentira más abyecta que la expresión con que se alecciona a los niños: «Mente sana en cuerpo sano». (text 2)

Ahora bien, tampoco es cierto que la práctica de los deportes en nuestra época cree mentes sanas en el sentido banal del término. Ocurre lo contrario (text 2)

- Al que quiere aludir el imbécil que se atreve todavía a emplear la expresión «espíritu deportivo» en el sentido de noble atleta cargado de virtudes civiles, cuando lo que se agazapa tras ella es un asesino potencial (text 2)

- Los juegos tienen un escaso contenido cognitivo porque ‘es muy poco lo que hay que conocer sobre montar en bicicleta, la natación o el golf. (text 3)

-El deporte contemporáneo es un formidable laboratorio ideológico.

-intelectuales y universitarios, en su inmensa mayoría, sucumben
ante los encantos del populismo deportivo.
-La adoración o la idolatría del deporte es tan fuerte que
provoca regularmente la irrupción de síntomas delirantes, desencadena actos patológicos y genera locuras colectivas”.

Educació

En l'actualitat, i en tota la història de l'educació, domina el sistema «d'educació bancaria», com la definia Paulo Freire. Consisteix que tot el que ha d'aprendre l'alumne es troba en la ment del professor, per tant en l'aula els educadors es limiten a recitar tots els seus coneixements, de millor o pitjor manera, però sense deixar que els alumnes intervenguen suficientment.

Es tracta als alumnes com caixes buides que han de ser omplertes de coneixements, que haurà de plasmar en un full per a ser avaluat. Aquests coneixements són banals i superficials, doncs han sigut empassats enlloc d'assimilats.

D'aquesta manera es limita completament la capacitat interactiva, participativa, intuïtiva i creativa dels xiquets, les quals són necessàries per a la bona formació d'una persona i, per tant, haurien de ser estimulades en l'escola, no anul·lades. Més tard busquem persones emprenedores i ens queixem per no trobar-les, i no ens aturem a pensar que ha sigut el sistema el que els ha ensenyat a copiar i escoltar el que diu la resta, no a pensar i reflexionar.

Hem de veure l'alumne com un pensador, el qual té certs coneixements i una visió del món; així, el que ha de fer l'educació és intentar que creen la millor visió possible i que els coneixements s'ajusten a la realitat. Açò s'aconsegueix quan el professor es limita a ser un orientador, és a dir, ajuda el xiquet en el seu procés d'aprenentatge, cultivant les llavors, però deixa que l'alumne experimente i conega pel seu compte, ja que és d'aquesta manera quan s'obtenen coneixements reals i útils.

L'escola ha de fomentar l'activitat pràctica, ja que aprenem del que fem, de l'experiència. També és molt important el treball en grup per a cultivar la participació i l'autoestima. Hem de ser conscients que el coneixement es construeix, i aquesta construcció no és sols individual, sinó col·lectiva.

Un sistema que em pareix adequat és el Montessori. Aquesta pedagogia dóna llibertat de coneixement i moviment en l'aula, a més d'aplicar tota la teoria a la pràctica basant-se en que allò natural en un xiquet és el joc, per tant, mitjançant aquest, assimilarà millor els diferents conceptes que es vulguen ensenyar.

Tot i les diferents alternatives educatives que existeixen a l'educació bancaria, és aquesta la que domina. Açò és perquè en la nostra societat no se li dóna la importància necessària a l'educació. A més, és molt comú la por cap a pedagogies d'un caràcter més alliberadors per part dels pares. Ells s'han educat amb por, i volen, de manera inconscient, que els seus fills siguen educats de la mateixa manera.

Hauríem de preguntar-nos: Què és l'educació?

Exàmens

Els exàmens són una eina molt útil per avaluar als alumnes. Durant tota la nostra etapa com a estudiants hem conviscut amb aquesta manera d’avaluar, aquesta manera és molt còmoda, sobretot quan són exàmens tipus test o de vertader o fals; d’aquesta manera s’avalua a tots els alumnes d’una manera objectiva i rapida, però crec que aquest mètode té molts inconvenients. En un examen de tipus test influeix molt l’atzar, ja que en cada pregunta tens un 50% de possibilitats d’encertar, i açò li resta molta credibilitat a la prova. Un altre factor negatiu és que hi ha la possibilitat que els alumnes copien uns dels altres les respostes. Aquests dos problemes resten fiabilitat als resultats, però hi ha problemes més profunds, com per exemple, si de tot el temari que entra per a l’examen, a un alumne li ha resultat més interessant un tema en el qual a profunditzat més i ha buscat informació complementària perquè en volia saber més sobre , això no li va ha servir de res un aquest tipus d’examen.

Crec que són molt més adequades les posades en comú, on cada alumne pot reflectir vertaderament tot el que sap i crec que fins i tot d’aquesta manera pot sentir-se més motivat a l'hora d’estudiar, perquè en la posada en comú voldrà dir coses interessant que aporten idees. Així se li dona més llibertat a l’alumne perquè siga creatiu i fomenta que aprenga a pensar i no sols a memoritzar.

En l’examen tipus test o de vertader o fals, l’únic que vol l’alumne és contestar bé les preguntes. Per aconseguir-ho la majoria intenta memoritzar el temari el millor possible, d’aquesta manera el que passa és que al poc temps després de fer l’examen l’alumne ja no se’n recorda de pràcticament res del que ha memoritzat. Si en lloc d’aquesta prova es fa un col·loqui, és a dir, una posada en comú en una conversa, l’alumne ha d’haver entès el temari, haver pres conclusions pròpies i haver-se informat del que li ha paregut més interessant, crec que d’aquesta manera l’alumne aprendrà molt més i el que aprenga ho recordarà molt de temps.

Per al professor fer un examen així és més incòmode perquè és una prova més subjectiva, açò provoca que els alumnes puguen reclamar la nota i dóna lloc a més polèmica, però crec que els beneficis d’aquestes proves valen la pena.

Per altra banda també veig molt positiu avaluar els alumnes duna manera continua durant tot el curs, és a dir, no fer cap tipus de prova final i anar fent treballs durant el curs, d’aquesta manera també s’aconsegueix que els alumnes s’involucren molt més en l’assignatura i que treballen des del primer dia, no sols la setmana abans de l’examen.

En conclusió, hi ha alternatives als exàmens per escrit que fomenten la llibertat i creativitat dels alumnes, i sobretot els ensenyen a pensar, per tant pense que els exàmens per escrit no són adequats, i que cal anar innovant per aconseguir una educació de la màxima qualitat possible.

Les classes d' EF són educatives?

L'altre dia en classe ens va visitar Javier. Ens va contar la seua experiència donant classes d'EF en un institut. Em va parèixer molt interessant aquesta xarrada perquè va plantejar problemes que hi ha en aquestes classes que cal analitzar a fons. Gran part dels que estàvem en classe té pensat dedicar-se a donar classes d'EF en un futur i per això veig molt adequat que persones com Javier ens conten la seua experiència i ens donen la seua opinió.

Javier està estudiant un tema que es dóna en aquestes classes en concret, però en menor mesura també és dona en les altres assignatures o activitats extraescolars. Aquest tema és la por.

Si un xiquet té por en una classe, pot aprendre? La resposta és no, si un xiquet està en tensió pendent d’altres coses que no són la tasca a realitzar, no es pot sentir còmode i per tant no pot adquirir ni els coneixement ni les habilitats que se li exigeixen. Aquesta por que tenen els xiquets i adolescents en les classes d'EF ocorre principalment en les xiques. Açò és a causa dels estereotipus imposats en la societat actual, dels quals vaig parlar en l’anterior post. A la dona no se l’associa amb la pràctica esportiva i la majoria no se senten còmodes fent activitat física, li tenen por al baló, s’amaguen, en els esports d’equip intenten no participar, etc. En canvi, la majoria dels xics han fet algun esport fóra de l’horari escolar, i se senten més còmodes i adquireixen el protagonisme en les classes. Passa totalment al contrari quan en les classes d' EF, en lloc d'esports es fan balls; aquí és on les xiques se senten còmodes i els xics tenen por. Està clar que açò no sempre ocorre perquè hi ha moltes xiques a qui els agrada jugar a futbol o no els agrada ballar i xics que al contrari, però la majoria de xiquets compleixen les característiques anteriors.

Perquè açò no passe, el paper del professor d'EF és fonamental. És importantíssim donar-li importància a aquest tema i intentar combatre’l perquè les classes d'EF siguen educatives. Moltes voltes els professors se centren en com fer una bona progressió metodologia per a explicar la treta en vòlei, o com explicar totes les normes d’un esport d’una manera senzilla i s’obliden d’altres coses molt importants. El professor ha de ser sensible i empàtic, no pot exigir-li a un xic amb sobrepès que faça un salt de longitud o una carrera de velocitat com un altre que fa esport des de menut. El professor ha de valorar més els esforços individuals i adaptar l’ensenyament a cada persona en la mesura del possible. El professor és el responsable que els xiquets se senten còmodes en les classes i amb ganes d’aprendre i participar. Si centres les activitats en la competitivitat, hi haurà xiquets que gaudiran i altres que se sentiran frustrats i amb por. En lloc d’això s’ha d’enfocar l’ensenyament esportiu de manera que tots gaudisquen jugant o fent l’activitat. Per exemple, si vols ensenyar el salt de de longitud, en lloc de posar una marca que han de sobrepassar, que cadascú intente superar la seua pròpia marca, o si estàs ensenyant algun esport com el futbol, posar normes enfocades a la major participació possible, com posar un número de passes mínim entre la gent de l’equip per marcar, o que siga necessari que tots toquen el baló per a poder marcar, i sempre llevant importància al fet de guanyar. Aquestes normes fan que els alumnes no tinguen tanta por i se senten més a gust.

Al cap i a la fi les classes d'EF no són per a formar a esportistes d’elit, són per educar amb l’activitat física que pense que pot ser molt educativa i molt beneficiosa per als alumnes sempre que s’enfoquen les classes d’una manera correcta.

Mal d’escola

Aquest llibre de mal d’escola m’ha agradat molt i m’ha paregut molt interessant el seu cas. Com un xiquet que no entenia res, que va tardar un any en aprendre la lletra a, i sense capacitat de memoritzar res, va arribar a ser novel·lista i professor, i a més a més molt bo.

En este post no parlaréde l’argument del llibre, sinó que faré una reflexió sobre el sistema educatiu actual.

Crec que l’educació hauria de ser molt més individualitzada, el professor ha de donar-li importància a cada alumne i ha d'intentar trobar la manera que eixe alumne puga seguir el ritme de la classe. El bon professor no ha d’esperar que els alumnes segueixen el seu ritme i vagen adaptant-se pel seu compte, sinó ha de ser ell qui els rescate un per un.

Un exemple clar d’un bon professor és el que va tindre el protagonista del llibre en l’assignatura de francès. Aquest professor no va buscar la causa de la seua incapacitat, no li va tirar la culpa als altres professors dient que no tenia base, ni perdia el temps renyant-lo, cosa que feien la gran majoria de professors, sinó molt al contrari, el que va fer és posar-li una tasca, un projecte que consistia a anar escrivint una novel·la poc a poc. Aleshores, per primera volta en la seua vida, Daniel es va sentir motivat per realitzar un treball. Per al professor haguera sigut més fàcil continuar amb les seues classes normalment i no donar importància a alumnes com el nostre protagonista, que pareixia que tenia incapacitat per aprendre. Però en lloc d’això li va posar una tasca especial que va incentivar la seua afecció per la lectura i va fer que fóra possible que aquest xiquet acabarà convertint-se en professor.

A cada xiquet se li dóna millor fer unes coses o unes altres. “Si jutges a un peix per la seua habilitat de trepar un arbre, passarà la resta de la seua vida pensant que és un idiota”. El mateix passa en les persones però no ens adonem perquè no és de manera tant clara com l’exemple que he posat, però hi ha xiquets que fan millor unes coses que altres, el que hem de fer es trobar les coses que els motiven i treballar amb això. Si a un xiquet li agraden molt els còmics de superherois i de feina li manes que ha de fer un còmic sense faltes d'ortografia, aquest xiquet se sentirà motivat i al mateix temps aprendrà ortografia, en canvi si al mateix xiquet li manes fer una redacció no se sentirà tant motivat i no s’implicarà tant en la tasca. Aquest mateix exemple es pot aplicar amb moltíssimes aficions, si a algú li agrada el futbol, fer una crònica d’un partit per exemple. D’esta manera els xiquets se senten més importants i realitzats. Per al professor és més feina corregir un treball diferent de cada alumne, però els resultats estic segur que valdran la pena i el que està en joc és el futur d’un xiquet. Que aquest se senta còmode i motivat és fonamental perquè l’educació siga efectiva.

 

 

Estereotipus

Al llarg de l’historia la dona s’ha considerat sempre inferior a l’home, açò ha passat i continua passant en totes les cultures, en algunes més que en altres. Progressivament s’han anat igualant els papers socials d’ambdós sexes, però actualment continua existint molt de masclisme que està present en el nostre dia a dia.

Aquesta desigualtat afecta a més de la meitat de la població, per tant pense que és el problema social més important actualment i al que cal donar més importància.

Com he dit abans, aquest masclisme està present en la vida quotidiana, a la dona pel simple fet de ser-ho ja se li designen uns comportament predeterminats que ha de seguir. La dona ha de ser sensible, comprensiva, passiva, submisa, conforme, dependent i no ha de ser agressiva. Tot açò és la guia de comportament que ha de seguir per a estar ben vista socialment, i si no ho acompleix és jutjada i menyspreada per la societat.

En canvi l’estereotipus masculí és molt diferent, ells han de ser forts, agressius, treballadors, tindre èxit i prendre iniciatives. Ells són els que han de controlar les situacions i tindre domini sobre la dona.

Pareix que aquests problemes de masclisme són del passat i que actualment estan pràcticament resolts, però no és així. I moltes voltes és inconscientment que les persones actuen d’una manera masclista. Per exemple, en les escoles els professors per molt feministes que siguen tendeixen a avaluar millor un treball fet per un xic que per una xica, ja que a aquestes se’ls pressuposa que han d'esforçar-se més i que si treballen és perquè és el que toca, mentre que si un xic treballa és digne d'elogi.

Les xiquetes ja des de que són menudes conviuen amb eixa desigualtat. En els dibuixos animats, quan hi ha un grupet de 5 o 6 xiquets normalment està el grosset, el graciós, l’intel·ligent... i la xica, com si ser xica fora una característica més, quan la realitat es que són més de la meitat de la població. També els xiquets veuen en la relació dels seus pares quin és el paper que té cadascun, i el mateix en el món que els envolta, tots aquests detalls li arriben a les xiquetes, que acaben assumint el seu paper marcat per l’estereotipus femení.

Les Barbies amb les que juguen de menudes són un clar exemple de com l’estereotipus femení arriba a les xiquetes des de menudes. La imatge que donen aquestes nines està totalment fora de la realitat, i el pitjor és que és que es veu com un cos ideal. Rosses, amb els ulls blaus i extremadament primes. Fent el treball del pòster amb el meu grup vam poder aprofundir més en aquest tema i em va parèixer molt interessant tot el que vam descobrir. Fins i tot vam conèixer el cas de dos persones que havien arribat a l’extrem d’operar-se tot el cos per parèixer un Ken el xic i una Barbie la xica. Està clar que açò és una patologia i són persones malaltes, però hi ha moltíssimes persones que, encara que no arriben a aquells extrems, també s’intenten parèixer a aquests ninots, especialment a les Barbies. Hi ha moltes persones que es sotmeten a cirurgia estètica per canviar el seu físic, però no sols això. En el nostre dia a dia coneixem moltes xiques que no recorren a operacions, però es gasten molts diners amb cosmètica, gimnasos, dietes molt estrictes, etc.

Actualment està augmentant molt el número de xics obsessionats amb l’estètica, i el gimnàs, la famosa vigorèxia. Es destrueixen el cos prenent-se substàncies dopants que augmenten el volum i definició del seus músculs. La vigorèxia esta començant a ser una patologia molt greu en la societat actual, fomentada per la imatge que dóna pels mitjans de comunicació de cos i la importància per tindre el cos perfecte. Però açò no deixa de ser una patologia amb molta menys importància de la que té l’etiqueta social que tenen les dones en l’actualitat, i que els marca el seu comportament, els seus valors, les seues actituds, les expectatives, etc...

Un altre exemple que demostra el masclisme que continua existint ara són els anuncis. Per exemple,els productes de neteja sempre els anuncien dones, ja que se’ls pressuposa que són elles les que han de encarregar-se de netejar i són elles el públic al que volen arribar. També trobem moltíssims anuncis on s'utilitzen les imatges de dones atractives amb poca roba per atraure al públic masculí, és a dir, utilitzen a la dona com un objecte.

Altre exemple el trobem en la visió que es té quan un home ix amb moltes xiques, que es veu com un triomfador, en canvi, si ho fa una dona se li considera una fresca, que no es valora a ella mateixa, etc. Totes aquestes coses fan que a la societat li coste molt canviar d’actitud, ja que tots vivim en una societat masclista i des de que naixem, ens vegem envoltats per aquests missatges que rebem sense adonar-nos i que passen de generació en generació.

Crec que el primer pas per combatre el problema i acabar amb les desigualtats, és reconèixer la importància real que té, i posar tots un poc de la nostra part, pense que en un futur es pot aconseguir aquesta igualtat i quan s’aconsegueixi haurem acabat amb la desigualtat que afecta a més persones al món.

Com els nostres estudis estan orientats a l’esport, ací vos deixe una tabla que he tret de l'Enquesta Nacional d'Hàbits Esportius del Consell Superior d'Esports, realitzada pel Centre d'Investigacions Sociològiques (Estudi 2833). Amb aquesta tabla he relacionat la variable de gènere en funció si practiquen algun esport o no.

 

En aquesta tabla podem comprovar que hi ha més homes que dones que practiquen esport. Açò ocorre perquè sempre s'ha relacionat l’esport amb els homes. Fa 60 anys les dones no practicaven esport pràcticament, i estava molt mal vist que el practicaren. Per fer esport havien de demanar-li permís al pare i a l'home. Actualment aquesta situació ha canviat molt i cada cop hi ha més dones que practiquen esport. Un altre exemple clar de masclisme es veu en el fet que pel mateix lloc de treball, de mitjana, els homes cobren més que les dones. Per fer que açò canvie hem de canviar de mentalitat i acabar amb els prejudicis. Entre tots hem d'aconseguir a igualat entre sexes en tots els àmbits. Pense que l’esport és una ferramenta molt important per aconseguir canviar la mentalitat de la gent. Molts països en el nord de Europa utilitzen la coeducació ja des de l’escola, és a dir, fomenten els equips mixtes i la igualtat entre gèneres. En aquest aspecte aquests països ens trauen molt d'avantatge, ja que ací no es fomenta gens, al contrari, des de ben menuts ja se’ns separa per gèneres. El que s’ha de fer es donar molta més importància a un problema molt greu que afecta a més de la meitat de la població i fomentar més des de menuts la coeducació en les classes de educació física.

El valor d'educar

Una educació de qualitat és un instrument fonamental en el desenvolupament d’una societat, és més, el grau de desenvolupament d’una societat pense que es pot mesurar mitjançant el salari dels professors.

El que veuen i se’ls ensenya als xiquets va a estar present al llarg de les seues vides i per tant es importantíssim que les persones encarregades de transmetre coneixements als xiquets estiguen molt preparades i tinguen un major reconeixement social.
Els professors mai han tingut molt de reconeixement social, fa 40 anys encara era pitjor, els salaris dels professors eren molts baixos i no gaudien de cap reconeixement per la seua feina, d’alli que existesquen expressions com la que anomena Fernando Savater en el pròleg del llibre el valor de educar “pasar más hambre que un maestro de escuela” (p.6). Poc a poc va anar millorant aquest fet i se li ha donat més importància a la figura del professor, però crec que està molt lluny de la importància que realment tenen.
En els últims 4 anys els professors han vist reduït el seu salari en varies ocasions, també han reduït el numero de professor, el que ha provocat que el numero d’alumnes per classe siga major, i per tant la qualitat de l’educació siga pitjor, a més s’ha reduït els diners destinats a comprar materials necessaris per a les aules tant en les escoles com en els instituts. Pense que tot açò és en part perquè no li donen suficient importància a l’educació dels xiquets i per un altra part perquè pretenen privatitzar l’educació i aconseguir que en un futur siga necessari anar a una escola privada per tindre una educació de qualitat. Que l’educació pública siga de qualitat, és important perquè tots tinguem les mateixes oportunitats de tindre un bon futur.
Perquè l’educació dels xiquets siga adequada crec que és molt important que es done prioritat a ensenyar-los a pensar, més que fer que memoritzen coses. S’hauria de fomentar encara més la participació dels alumnes i crear dissonàncies cognitives que ells mateixos intenten solucionar. Cal promoure el pensament divergent que és la capacitat d'un subjecte de veure respostes múltiples a una pregunta i d'interpretar una qüestió.
A banda de l’educació que reben els xiquets en l’escola també és molt important l’educació que rep en casa i sobretot el que veu, ja que els xiquets imiten molt el que fan els pares. Si els pares li donen importància a la cultura farà que els xiquets tinguen més ganes d’aprendre coses
Com a conclusió diré que entre tots hem de canviar la visió social que es té de l’educador i donar-li major importància. El que aprenguen els xiquets de menuts i els valors que assolisquen els durarà per a tota la vida.



Ací vos deixe un vídeo on es fan unes reflexions sobre l’educació

.

Destacaria dos punts. En primer lloc és interessant saber quin és el rol de cadascú en l’educació principalment el del pare que no sap si apropar-se en un espai d’igualtat o d’autoritat. L’opinió de Sabater és que el pare ha d’apropar-se al fill en un espai d’autoritat però sense autoritarisme. La família ha de tindre el paper d’ensenyar-li al fill que hi ha espais d’autoritat, la qual cosa li servirà en l’escola
En segon lloc em sembla molt interessant la idea que l’educació ha de separar el xiquet de la família i oferir-li altres perspectives de la vida, ja que part de l’educació és preparar al xiquet per a la vida adulta que haurà d’afrontar-la sense els pares